La primera vegada a LA RÀDIO!

Vam anar el passat dia 20 a la uji, a gravar el nostre primer programa de ràdio.
allí vam estar en el edifici del rectorat, allí vam descansar una mitja hora en la cantina, del primer pis sota terra del rectorat. Una vegada en la panxa plena, ens van donar una petita xerrada sobre el funcionament de la ràdio. Vam veure les instal•lacions de on gravaríem el programa, i ens vam ficar a l`acció. Pràcticament ens va eixir a tots a la primera. una vegada gravat, i els nervis calmats vam eixir del rectorat i ens vam dirigir a la facultat de audiovisuals, on vam veure el plató de televisió, les sales fotogràfiques, la sala de redacció... Mes tard, ens vam dirigir al pavelló d`esports, on vam veure les instal•lacions. després d`allí vam veure a un grapat de xiquetes guapes a la universitat, i els amics de classe, vam dir, allí estudiarem!. vam agafar el bus, que va pagar el nostre professor Sebastià, i vam tornar a casa.

La meua nit

Text escrit per: Javier quintana melià.

-Tota la setmana esperant aquest dia, aquesta nit, la meua nit... En aquesta nit, cada any ens ajuntàvem els amics de tota la vida. No era nit de concerts, ni de buscar noies, ni de jugar al futbolí, ni de veure una pel•lícula al cinema... era nit de passar-lo en gran amb els amics, de sentar-se en un bar i xarrar hores i hores contant-nos les nostres aventures i desventures mentres ens prenem una copeta d’aquell licor que el cambrer té més amagat en la segona prestatgeria.
Era la meua nit. Sempre era el que més coses contava, el que més entretenia, tots m’escoltaven amb cara de fascinació. Però una cosa no va eixir com jo esperava. Estàvem en el bar de sempre, com cada any. Com era habitual, en mig de les primeres copetes vaig començar una de les meues històries i algun acudit que havia llegit en algun periòdic. Tots animats, an mig de les rialles, vam demanar la segona copa i vam seguir xarrant. A les dos hores, ja ens havíem pres diverses copes, i el que abans eren fascinants histories s’havien convertit en absurds relats sense cap presència de l`humor.
Abans els amics es reien amb mi, i ara, es reien de mi, i encara pitjor, jo no m`acordava d`allò. Les hores passaven, i poc a poc les meues històries eren més dolentes, els meus amics no podien ni entendre’m, i, finalment em van dir que no contare res més. Sense adonar-me del que em deien, vaig alçar-me del meu lloc i vaig dirigir-me cap al bany. Allí no recorde molt be com, tot el que hi havia sopat, va eixir per la mateixa gola que l`havia empossat feia ja unes hores. Quan vaig eixir del bany, misteriosament vaig aparèixer en la meua habitació. Que hi havia passat? Per què estava tirat al llit i em feia tant de mal el cap? On estava la meua nit? Per que ja era de matí?.
Ara ja està tot clar. Desprès de telefonar a un amic, tots els dubtes s`han acarat. Les copetes d`aquell dolç licor de la segona prestatgeria m`havien xraït. El dolç sabor del licor m`havia amargat la nit, aquella nit, la meua nit.